SIGNIFICAT I HISTÒRIA DELS NOMS DELS NOUS CARRERS
Aprovat en el ple de l'Ajuntament el 9-6-2010
JOAN ROCA Estudi realitzat per Joan Antoni Torres
A mitjan segle XIV, Jaume Roca, de la xicoteta burgesia gandiense, va comprar la xicoteta alqueria de Sotaya, habitada per tres famílies àrabs. En 1360, amb set famílies ja va construir una petita mesquita.
En 1423, el seu fill, Joan Roca hereta la xicoteta alqueria i comença a reconvertir el seu terme en camps de canyamel. En 1432-33 construeix el trapig i s'inicia un ràpid creixement demogràfic i econòmic passant de set famílies a setanta en 1465. A través de la Banca Spanocchi de Siena comença a exportar el sucre a Itàlia i Alemanya. El nucli urbà comença a créixer amb la construcció de cases en el carreró i en el que després va ser el carrer Sant Vicente. AL costat del trapig que era el que és avui el Bar de la Plaça, fins al carreró, construeix la almàssera, un forn i una carnisseria i finalment un porxo davant d'aquests edificis.
Es pot considerar a Joan Roca, amb la seva capacitat empresarial, el creador i fundador de Sotaya (Bellreguard) com entitat local, organitzada econòmica i socialment, convertint a aquesta antiga petita alqueria en la més important, desprès de Gandia, dintre del terme de Bairen.
ELS BORJA
En 1486, Pere Lluís de Borja, primer duc de Gandia, compra “Bellreguart”, antigament anomenat popularment Sotaya, junt les alqueries de Paloma i Abelló, als néts i hereus de Joan Roca, els germans Joan i Pere Roca per la desorbitada suma de 200.000 sous (comparant amb els 631.000 sous que havia costat Gandia i les seus alquerias), demostrant així la importància que tenia Sotaya. Dos anys després ho hereta el seu Germà, Joan de Borja II, duc de Gandia, el qual pren possessió del lloc i terme de Bellreguard rebent jurament d'obediència i vassallatge dels seus habitants musulmans davant Ala i, posteriorment, la seva vídua Maria Enríquez, fins que tingui la major edat el seu fill Joan, el qual construeix la Casa Senyorial situada en el Camí Real del Poble (casa Blay Ripolles).
El seu fill, Joan de Borja Enríquez, III duc de Gandia construeix, en 1535 , una capella dedicada a Sant Miguel en el que era l'antiga mesquita musulmana.
En 1510 naix el IV Duc de Gandia Francesc de Borja i Aragó, i en 1543 pren possessió del poble i terme de Bellreguard en el qual els seus vassalls li juren fidelitat i vassallatge. Dos segles després, en 1714, a proposta de l'alcalde ordinari Pere Antoni Avargues i els regidors Ignaci Llinares i Pascual Aragonés, el llicenciat Francisco Sanchis, rector de la parròquia Sant Miguel, va nomenar a San Francesc de Borja, patró principal de Bellreguard.
En 1551, Francesc de Borja renuncia dels seus títols a favor del seu fill Carlos de Borja i Castro V duc de Gandia que es casa amb Magdalena de Centelles, hereva del comtat d'Oliva i es fusionen el ducat i el comtat. Hereta els títols el seu fill Francesc Tomás de Borja.
Del VII duc de Gandia Carlos de Borja va ser protagonista directe, tant de l'expulsió de tots els seus vassalls moriscs en 1609 com l'artífex i mes interessat en la repoblació de Bellreguard, així com el signant de la Carta Pobla.
Fins al XI i últim Borja duc de Gandia, es van heretant i prenent possessió dels seus dominis de Bellreguard fins que amb la mort sense descendència de la seva germana Mariana de Borja Fernández de Còrdova en 1748, acaba el domini dels Borja, passant el títol de ducs de Gandia als comptes de Benavente i ducs d'Osuna.
EL TRAPIG
Durant els anys 1432 i 33, Joan Roca, senyor de Sotaya (Bellreguard) construeix el trapig en la plaça on està situat l'edifici de Miguel Escrivá. El trapig era un enginy per a extreure el sucre de la canya de sucre a estil d'un molí o almàssera d'oli en la qual una gran pedra cúbic tirada per una cavalleria va donant voltes circulars com una sínia aixafant les canyes de sucre i el brou melós que desprèn és recollit en cubetes. Posteriorment el brou és cuit en calderes de coure.
La casa trapig era una instal·lació industrial bastant gran amb dues moles i durant la temporada treballaven dues dotzenes d'operaris sota l'adreça del “mestre del sucre”.
La temporada del tall de la canya de sucre i la seu transformació en sucre en el trapig es realitzava durant els mesos de novembre i desembre.
El cultiu de la canyamel i el trapig van ser els motors econòmics de l'enlairament de Bellreguard per a convertir-lo en un centre agro-industrial important de la Safor. Va ser l'activitat mes important durant els segles XV i XVI i la major font d'ingressos per a les arques dels ducs de Gandia. L'any 1581 va ser quan el trapig va arribar al record de producció de sucre.
A part del seu cultiu i transformació, no cal oblidar la seva exportació, en la qual invertien companyies italianes i alemanyes. En 1494 el mercader italià Pietro Spannochi prestava diners al alami de Bellreguard Çahat Fucey per al cultiu de la canyamel i les obres i reparacions del trapig. El sucre era exportat a Flandes, Itàlia i Alemanya per diverses companyies i mercaders estrangers.
A principis del segle XVII va començar la decadència del cultiu de la canyamel per la competència dels països hispano-americans i a poc a poc es va anar substituint pel cultiu de la morera. El trapig va ser desmantellat a mitjans del segle XVIII.
ELS MORISCS
Durant la guerra de les Germanies (1520-1522), els musulmans van ser batejats per força i des de llavors van ser cridats cristians nous o moriscs.
Bellreguard va ser una alqueria musulmana que apareix documentada per primera vegada en 1244 sota el nom de Benirrugat. Després passa a denominar-se Sotaya i alqueria d'En` Roca i finalment Bellreguard.
La primera vegada que apareix un cens nominatiu de Sotaya és en 1381 amb els set “focs” o cases: Mahomat Fan, Azmet Hucey, Ali Gimbri, Mahomat Benzaher, Çaat Hacap, Azmet AL-Lauri i Abdal-la Pardal. Des de la conquesta per Jaume I fins a la guerra de les Germanies, aquests musulmans van professar la religió musulmana, els seus costums, alimentació, forma de vestir etc. eren com qualsevol àrab del nord d'Àfrica.
En 1486, quan Bellreguard és comprat per Pere Lluís de Borja, hi havien 55 veïns o caps de família que són relacionats en el document de presa de possessió encapçalats pel l’alami Mahomat Çot, els jurats Mahomat Torralbi i Ali Tego i L’ alfaqui Çaat Torralbi. El L’alami era el que avui seria l'alcalde i el jutge de pau, i el L’alfaqui el que avui seria el rector de la parròquia. Ambdós eren les màximes autoritats del L’aljama o comunitat islàmica de Bellreguard. Bellreguard durant la guerra de les Germanies en 1520 ja tenia 80 cases de moriscs. Van Ser fets cristians per la força, prohibides les seues costums religioses i van ser canviats els seus noms. Van desaparèixer els Mahomat, els Ali, els Mohamet, els Çaat, els Azmet etc. i reemplaçats per Joan, Gerònim, Lluís, Francès, Miquel etc. i des de llavors van ser cridats moriscs.
En 1543 ja apareixen les autoritats morisques amb els seus nom cristianitzats: el batle Antoni Alcaraz (abans Ahmad), el justícia Pere Benzarco (abans Hasan), els jurats Joan Carniseret i Joan Garbí (abans Sa’ad) i el síndic Miquel Carniseret (abans Muhammad).
Quatre mesos abans de la seva expulsió, a l'abril de 1609 , va ser publicat la relació d'un centenar de moriscs bellreguardins que pagaven censos al Duc de Gandia. Aquesta llista és encapçalada pels jurats Francès Joan Monen, Tomas Pardalet i Jerònim Xerulli, per l'edil Joan Pardalet, pel justícia Gaspar Maçom i el síndic Jerònim Blanc. Uns encara conserven els cognoms dels seus avantpassats musulmans però uns altres ja apareixen amb cognoms valencians com: Chico, Babau, Roig, Chiquet, Fuster, Carnicer, Cabell etc.
El 22 de Setembre de 1609 va ser publicat el bàndol d'expulsió dels moriscs i el 6 d'octubre van ser embarcats en el port de Denia les 174 famílies morisques de Bellreguard en direcció a Oren.
ELS REPOBLADORS
Expulsats els moriscs el 6 d'octubre de 1609, Bellreguard es va quedar buit, les cases abandonades, els cultius paralitzats. El duc de Gandia que es va oposar a l'expulsió, es va quedar sense els censos, regalies i altres impostos que rebia dels moriscs. La producció de la canyamel sense poder-la recol·lectar per falta de mà d'obra i el trapig tancat. La casa ducal es va veure en la ruïna absoluta del dia a la nit.
Urgia buscar nous pobladors, nous colons i vassalls. Carles de Borja va enviar missives per altres regnes prometent donacions de cases i terres i una fiscalitat benigna. El Bayle Antoni Castillo, que es va quedar sol amb el rector Pere Roig i el mustassaf Miquel Roca, va recórrer les comarques d'Alacant i Castelló convidant als cristians vells a començar a repoblar Bellreguard.
Entre els primers en acudir a la crida va ser el seu parent de Gandia Josef Castillo, que va ocupar la millor casa al costat de l'església, “la casa dels Castillo”. A l'any següent es van establir 74 nous pobladors. Molts d'ells es van tornar als seus pobles d'origen perquè no els van convèncer les condicions econòmiques, uns altres se’n van anar a altres llocs a buscar millors condicions.
En 1614 apareix altre llistat de 70 nous pobladors en el qual es repeteixen molt pocs dels de 1610. La majoria era gent desarrelada, sense vincles amb les terres que els donava el duc, que els costava molt trobar un lloc en la nova societat colonial. De fet, hi havia famílies que canviaven constantment de domicili.
És en 1646 quan ja apareixen definitivament assentades 52 famílies entre les quals estan els cognoms: Costa, Martí, March, Sanmateu, Llinares, Ballester, Seguí, Castillo, Pellicer, Martínez, Frasquet, Cremades, Pascual, Negre, Amorós, García, Paris, Rosello, Julià, Serrat i Aragonés. Mes tard, fins a 1700, apareixen els Borràs, Sellés, Giner, Blasco, Benavent, Fornet i Gadea. Eren gent pobra i humil, llauradors que buscaven un millor acomodament, noves terres que els donessin per a menjar i mantenir la seva nombrosa família. Deixaven els seus llocs d'origen, les seves famílies, amb l'esperança de trobar “la terra promesa”.
La seva procedència era de llocs molt diferents. La major part eren de Gandia, uns altres procedien de les comarques alacantines: Gorga, Mutxamel, Villajoyosa, Altea. De les comarques de Castelló: Peníscola, Alcalá de Chisbert. Altres pocs de Manacor i Petra (Mallorca), Cervera (Lleida), Caudete (Albacete), Galve (Teruel), etc.
La repoblació va ser molt lenta, van tardar gairebé un segle per a habitar totes les cases que havien deixat els moriscs. A poc a poc es va anar normalitzant l'economia, el cultiu dels camps, la vida quotidiana. Els ducs de Gandia van recuperar els ingressos de censos i altres impostos que havien perdut amb l'expulsió dels moriscs.
La Carta Pobla “instrument de capitulació i concòrdia”, publicat en 1611, va ser el marc legal de l'assentament d'aquests nous pobladors i en la qual constaven el que rebien (una casa i unes 30 fanecades entre regadiu, secà i marjal) i les condicions, els censos que havien de pagar, etc.